Zegama-Aizkorri 2012

Després d’haver intentat tres vegades obtenir un dorsal en el sorteig de la que diuen que és una de les millors maratons de muntanya del món,amb una distància de 42.195m i 5.472 m de desnivell acumulat, aquest 20 de maig de 2012 he estat afortunat. Malauradament el meu company Oriol Borràs haurà de seguir esperant, aquí teniu una petita crònica de com ha anat tot.

-Dijous 17.Arribo amb la meva família al poble de Zegama (296 m) sobre les 19 hores.Ha estat un dia de sol, però ja al vespre comencen a venir els núvols grisos.

- Divendres 18. La pluja és molt suau, com diuen a la zona “txirimiri”.Amb un impermeable en tenim prou per poder fer una excursió d’uns 14 km per les muntanyes de Zegama. Això fa que no trigui en adonar-me´n que és una zona privilegiada que val la pena visitar. El fet que no faci sol i amb la pluja que cau, fa que els boscos i prats tinguin un color verd elèctric, intens, enèrgic, amb una multitud de tonalitats diferents. De debò quedem meravellats davant d’aquestes muntanyes.

Per la tarda la pluja s’intensifica i, per la nit ,la tempesta és important, tot i que no és elèctrica.

- Dissabte 19. No ha parat de ploure i a estones la intensitat disminueix.

Anem a visitar la cova de “San Adrian”. S´hi arriba des d’una pista que ens deixa a una 20 minuts, pujant per un bosc excepcional. Un cop a la cova, quedem boca-badats, es tracta d’un lloc carregat d’història i anècdotes per on demà la cursa creuarà la cresta d’aquestes muntanyes al seu pas pel km 19.

- Diumenge 20. Dia de la cursa, segueix plovent, de fet no ha parat, a les 08:30 h es fan les primeres comprovacions i entro a la zona de corredors. Queden 30 minuts i l’ambient és increïble, la gent ja comença a centrar-se a animar als corredors.

09:00h tret de sortida i petita volta per estirar al grup pels carrers de Zegama. La multitud aplaudeix i crida i jo ,sense ser conscient ,estic corrent mes ràpid del que voldria. Arriba la primera pujada i el ritme és destructiu, tothom està fortíssim. Jo prefereixo ser conservador i baixar el ritme, el fang ja fa acte de presència.

Després de 7 km es creua una carretera i veig una multitud de gent animant que està situada als costats del recorregut. Comença una llarga pujada per mig del bosc i les fagedes, que acabarà al cim d’Aratz (1443 m) on està nevant, tot i així segueix havent força gent i afició.

Seguidament es fa una baixada per prats i boscos que es cobra les primeres patinades i caigudes, arribant fins a la cova de Sant Adrian, on els crits de la gent trontollen per les entranyes de la muntanya.Això fa que se’m posin els pèls de punta.

Segueixo corrent i segueix plovent. En aquest punt tot és fang pels turmells, de res serveix voler evitar mullar-te les sabates o que no entri sorra, és impossible.

Arribo a Santo Spiritu, i començo la pujada a l’Aizkorri i la cresta que culminarà al cim de l’Aitxuri (1551m) i la multitud em fan oblidar la dificultat del terreny, quina multitud!! No cal seguir les marques de l´organització, és un passadís humà al més estil del Tour de França. Em marca el recorregut, no hi ha pèrdua, únicament he de quedar-me enmig dels crits de la gent.

La pujada passa pel mig d’un bosc que, a mida que prèn alçada, canvïa de vegetació fins que no queda ni un arbre. Ara tot és pedra de granit i ja es nota el fred, la pluja deixa pas a la neu que ens acompanyarà durant prop de 3 km per la cresta.

Arribo a l’Aizkorri però el fred m’obliga a no aturar-me. La zona és molt complicada i tècnica i és difícil arribar a l’Aitxuri, on després ens espera la baixada mes tècnica de la cursa i on la organització ha posat una corda. Tot i així veig a un corredor tapat amb una manta tèrmica i tres persones de la Creu Roja donant-li assistència, no sé ben bé què ha passat...

Finalment s’acaba la baixada i ara ve una zona on puc córrer algun quilòmetre amb certa comoditat.

Arribo al km 28 i enfilo l´última pujada important fins al pas d’Andraitz al km 31. A partir d’aquí pràcticament és una baixada llarga fins a meta.

De la baixada únicament dir que tot era fang i en ocasions era millor córrer per dintre de l’aigua que baixava, ja que et facilitava l´adherència i no relliscava tant.

Després dels 10 km de baixada, hi ha un moment d’asfalt on puc desconnectar la meva concentració sobre la trepitjada i ja veig els sostres de les cases del poble, la gent tornar a estar animant als corredors i ja se sent l’ambient de la plaça del poble.

Finalment entrada en meta després de 05 hores i 57 minuts i darrera de 237 corredors i ,com en moments anteriors, em pugen més les pulsacions degut als crits i ànims del públic que no pas pel ritme dels meus peus.

Com a conclusió dir que la pluja, el fang i els núvols no m’han deixat treure-li tot el profit a aquesta cursa, ni al recorregut, ni a les vistes, ni i a la seva afició. En tot moment has d’estar concentrat en mantenir l’equilibri, de la col·locació dels peus i la elecció de la millor zona per continuar corrent. També el plantejament potser va ser erroni, el fet de ser conservador al principi va fer que tingués una gran quantitat de gent davant meu i amb les condicions del terreny, després va ser impossible recuperar temps o alguna posició a la classificació.

Sense cap mena de dubtes, l’any vinent tornaré a entrar en el sorteig i provar de nou a la sort, que de tant en tant et regala poder viure experiències intenses i espectaculars.

De Zegama m’emporto una gran admiració envers a la afició que fa gran aquesta cursa, ajudats és clar, per les màgiques i magnífiques muntanyes que envolta aquest poble. Probablement, té la millor marató de muntanya que actualment es pot córrer.