10 Mai 2012 Curses muntanya i orientació
BUSCANT BEN ENDINS
Una Núria-Queralt, dos Matagalls-Montserrat, dos Andorra, dos Bastions, un Aneto, l’UTMB de 2009, una Transvulcània... Quan a muntanya et tot surt rodat, un dia i un altre, et confies. I quan et confies és quan ve la patacada.
Si tens sort i no és massa forta, et torna a lloc i t’ensenya coses.
6 de juliol de 2013. És un dels dies més calurosos de l’any. 10 del matí a punt de repetir la Núria-Queralt.. He sopat bé i he dormit a l’alberg del Pic de l’Àliga per estar més descansat, igual que els professionals. En donar la sortida em trobo a segona fila i de sobte, estic corrent al davant. Disputo la prova com si aspirés al podi. Massa confiat, massa ambiciós. No he estudiat els trams ni els avituallaments. Apreto molt i bec més. Tot per sobre de les meves possibilitats.
Arribo al control de Bagà en un temps de rècord personal però amb totes les alarmes enceses. Necessito aliment, estic a punt de desmaiar-me. Em forço a empassar uns macarrons i tot seguit vòmits, tremolor general, KO tècnic... Deshidratat i fos com un passerell. El meu primer abandonament en una cursa.
Sempre havia pensat que això no em passaria.
La mitja hora llarga que trigo en recuperar-me em serveix per repassar el que he fet malament: tot. I per tornar a certeses que mai no havia d’haver oblidat: la muntanya no és cap broma, i l’ultratrail necessita d’un esforç i d’una mentalitat extraordinaris.
A casa faig un google: tan perillós pot ser beure massa, com beure massa poc, l’ibuprofè combinat amb la deshidratació pot causar problemes seriosos al corredor...
Ja no podré fer més entrenaments amb desnivell. La tendinitis al genoll pot reproduir-se. Els 8 mesos de preparació em pesen a les cames. I sobretot al cap.
A tan sols un mes i mig per UTMB 2013, un núvol de dubtes i pors...
Han passat 56 dies.
31 d’agost de 2013. Ara corro baixada avall intentant no castigar massa les cames. Porto gairebé 22 hores de cursa i 120 quilòmetres recorreguts. He començat a Chamonix, França, he passat per Itàlia i ara sóc a Suissa, arribant a Champex-Lac. M’esforço per repetir l’Ultra Trail del Montblanc.
Fa quatre anys la inconsciència i el desconeixement em van protegir. No pots tèmer el que no coneixes. Ara és diferent. Només de mirar el perfil de cursa que porto plastificat i lligat a la motxilla reconec cada tram, cada dificultat, cada patiment que em tocarà superar si vull acabar. No sé què es pitjor.
Vacunat a la Núria-Queralt, aquest cop sí que he fet els deures: he dividit el recorregut en trams petits, estimant què puc trigar en cada segment, he sortit sense mirar ningú repetint-me sense parar: sortir com un vell per arribar com un jove.
De moment el pla funciona. Pujo fluix, baixo millor. Vaig per sota el temps que havia previst. Remunto posicions poc a poc però sense parar i evitant de portar el cos al límit. Però després de gairebé 24 hores de cursa em fa mal tot, i em sento buit per dins. Repasso el full de ruta i calculo que encara em queden 12 hores de cursa. Uff!
Dolor i calor. Ningú a la vista. Sempre hi ha un moment negre, on sembla que toques fons. Aquest moment és ara. Corro tot sol vorejant l’abisme. Més dolor i més calor.
Instintivament segueixo trotant. A un ritme ridículament lent, però sense aturar-me. Perseverar. Resistir.
I llavors, al final d’un bosc veig dos participants que caminen. 5 minuts i els atrapo. És una cursa de vampirs: el que avança xucla l’energia de l’avançat. És un joc mental a càmera lenta. Encalço un altre corredor. I dos més. I un altre. Perseverar malgrat el dolor.
No se sent cap ‘click’ ni res de semblant, però alguna cosa canvia de sobte. Ben endins. Com si s’obrís la porta d’un rebost inesgotable d’energia i voluntat. Arribo a Champex-Lac amb la certesa que acabaré, amb la confiança d’una força creixent que s’imposa al cansament i al dolor. Del negre al blanc en un moment.
Les experiències místiques no tenen explicació. Aquesta n’és una, primària i brutal, però mística al capdavall.
A 48 quilòmetres pel final experimento una emoció enorme. Molt abans d’hora tinc la certesa d’haver-ho aconseguit. D’aquí a la meta de Chamonix només em queden regals.
L’ascensió infernal en grup a Bovine i el poder deixar-los a tots enrere en la baixada.
L’avituallament llampec a Trient sortint el 300 de la general. Descobrir pujant a Catogne un nou ritme de marxa, de menys a més, que em permet d’avençar corredors sense parar mentre la nit se’ns empassa per segona vegada.
Els últims automassatges a Vallorcine que allarguen la vida de les cames encara una mica més.
Les passes de gegant que m’enfilen a la Tète aux Vents.
Descobrir que en aquell caos de roques s’hi amaga la lògica d’un camí fins a la Flegère.
I la baixada final.
Truco la Núria: d’aquí una hora puc creuar la meta. I de cop un corredor local que coneix bé el camí es llença muntanya avall. El segueixen un, dos... i jo també, sense pensar-ho. És molt dret. Arrels i pedres deixen poc espai per a cada passa. Però a ningú li importa. El grup accelera seguint al guia. Les cames volen, deixant enrere més i més corredors que ja no tenen forces. Deixem enrere el dolor acumulat, el cansament de 30 hores i bona part del seny. L’adrenalina ens rega el cervell. Més de pressa. El camí s’eixampla. Més de pressa. El pendent s’aplana. Més de pressa. El guia vol arribar sol a meta i accelera encara un cop. De bojos. Hi té tot el dret. La taca de llum del meu frontal deixa de veure les cames del de davant. Afluixo una mica per quedar-me sol i assaborir els últims minuts de cursa. Feliç. Hem baixat en la mitat de temps.
Torno a trucar pel mòbil, la família ja m’espera a l’arribada.
A un quart de dues de la matinada els carrers de Chamonix són pràcticament buits. Últim quilòmetre. Fàcil per les cames, convuls pel cap. Vull acabar però a la vegada em sap greu. Són allà!
La Clàudia i en Martí surten d’entre les tanques. Ens agafem les mans per a la broma de l’esprint final. UTMB en 33 hores i 17 minuts. Acabo el 240 de la general. Riure, Petons, abraçades.
Encara trigaré un grapat d’hores en baixar a la terra.
