19 Març 2012 Alta muntanya esquí i raquetes
Busquem una ascensió hivernal amb esquís que a priori reuneixi els ingredients de proximitat, que sigui com una travessa curta, i que a la vegada tingui aquell punt d’interès alpinístic. Tot plegat potser es demanar masses coses per a una excursió d’un sol dia. Tot estudiant el mapa d’Andorra, la possibilitat d’assolir el pic de Thoumasset situat a l’alta vall d’Aston a l’Ariège i accessible des d’Andorra fen travessa, pren cos. Més tard, remirant alguna diapositiva antiga, feta des del pic del Port de Siguer, situat a la carena limítrofa amb França, s’endevinava una part de l’ascensió que semblava posseir aquell nivell de compromís que cercàvem.
Embarcats en l’aventura ens dirigim un dissabte cap a Andorra i per obrir boca, pugem el pic de Montmalús des de l’estació d’esquí de Grau Roig. Fem nit a la vall i diumenge de bon matí, passat Ordino, enfilarem cap a l’estació d’esquí d’Arcalís. Una mica més enllà del llogarret del Serrat, prenem a mà dreta el ramal senyalitzat que arriba fins a l’entrada del Parc Natural de la Vall de Sorteny. On aparquem es troba el punt d’informació d’aquest parc, el primer creat a Andorra. Equipats, emboquem la vall de Rialb cap al nord i més enllà d’una borda entre els pins es travessen les prades de la Pleta de la Rabassa. El sender ocult sota la neu, senyalitzat amb marques grogues, assoleix la deu de Font Freda. Un repetjó curt precedeix l’accés al refugiet de Rialb que divisem des de fa una estona. Aquesta modesta instal·lació de tipus lliure disposa de lliteres metàl·liques per a 6 places, xemeneia, taula, banc i un habitacle tancat per a us exclusiu dels pastors.
Esquis als peus continuem obrint traça per darrera de la construcció, guanyant altura entre els arbres en tant ens apropem al dreturer barranc de Banyell on acabarem entrant. En amunt, la clotada que inicialment manté una inclinació persistent del tot accessible, s’ajeu momentàniament i el panorama s’eixampla. Encara no divisem però el coll de Banyell, mig amagat a l’esquerra en un replec enlairat de la muntanya. Marxem ascendint en aquesta direcció i fent algunes nanses pel vessant, assolim el primer dels passos de la jornada. El port de Banyell s’obre a la carena limítrof Andorra / França entre les serres de Soulanet i del Forn a una alçada de 2.532 m. Tot i que la ventada que ens ve de la vessant nord no deixa que ens embadalim massa, si que parem atenció amb l’incursió recorregut que encetem de seguida. El nostre cim objectiu d’avui, s’enlaira davant nostre, altiu i desafiant, per damunt del circ glacial de Solanet, on si està l’estany d’aquest nom, totalment invisible sota la neu.
Iniciem el descens cap al nord, mantenint una corba de nivell, i quan el terreny mani, cal enfilar la traça vers sota del cim. Fet aquest recorregut, arribem al pedestal que hi ha a la base d’un pas bretxa que s’obre entre el cim i un penyal al roquissar que es desprèn de l’aresta sud-est. El vessant és redreça considerablement i la neu de migdia no permet gaires confiances. Decidim carregar els esquís i remuntar el corredor, vigilant uns blocs fent cornisa que desplomen del penyal carener veí. Sense més que l’esforç d’obrir traça, assolim l’entalla (2.557 m), i cap a l’altre costat divisem un petit circ desolat, on hi ha l’estanyó de Thoumasset que no es distingeix donada la gran quantitat de neu que amaga aquesta arrecerada contrada nord. Ens sembla tenir bona part de la feina feta, i encara ens queda per negociar el plat fort del dia, remuntar tota la carena fins dalt. Fem via ascendint fadigosament pel fil de l’aresta alternant trams de neu fonda nova amb d’altres de neu vella dura del costat més obac. Anem enfilant un recorregut lògic, fins hi tot amb fites, que intercala un parell de passos aïllats de roca senzills, però una mica exposats. Esmercem més temps del previst i finalment assolim l’anhelat pic de Thoumasset (2.743 m) a quarts de quatre de la tarda, d’un mes de Març. Una vista extraordinària de 360º esdevé la millor recompensa d’una ascensió que es desenvolupà, tot avantatges, amb un temps anticiclònic, i no gaire fred.
Comencem a descendir pel llom carener orientat al nord, ruta normal d’accés, on hi afloren masses pedres com per baixar-hi esquiant amb garanties. Quan més avall decidim calçar-nos els esquís, tot seguit ens despengem per una coma vessant de pendís uniforme, que inevitablement ens duu a petjar la sòlida superfície de l’estany Blau. Creuem l’extensa planura gelada fins a l’extrem oposat, des don cal remuntar fins al proper port de Siguer fent alguna marrada per un terreny desigual, sovint regelat i pedregós. A partir d’aquest pas guarnit per una alterosa fita de pedres (2.399 m), deixem de recórrer territori francès i tornem a petjar terra andorrana. Amb la llum de tarda, veiem la destacada mola del pic de Font Blanca amb bona part del seu vessant est a l’ombra, dominant el confí oest d’aquesta encerclada coma. Tot seguit encetem una engrescadora baixada, amb una neu transformada que ens deixa gaudir com cal d’un descens molt complert que més a baix ens mena a la Pleta de les Romes, a tocar d’una rònega cabana de pastors. Més enllà d’aquest punt, seguim descendint pel costat dret de la vall. Veiem el refugiet de Rialb que deixem enlairat a l’esquerra, es passa un pontet de ferro i ens incorporem al camí que pujàvem de bon matí que ens durà a origen. Amb tot hem empleat unes nou hores llargues que ben mirat es poden escurçar en uns noranta minuts, de trobar sempre la neu en condicions, quelcom difícil donada la particularitat de les orientacions canviants a lo llarg del recorregut.
